El funàmbul
Bloc de Joan Francesc Dalmau

Una proesa com aquesta és la que pot produir la lectura del Diari de Joan Baptista Xuriguera, volum publicat recentment per l'IEI a cura de l'escriptor Josep Camps i Arbós, que és també l'autor del pròleg.

Josep Camps és un dels artífexs que en els darrers anys s'estigui fent justícia als germans Xuriguera, nascuts a Menarguens i exiliats a França, els quals per les circumstàncies adverses que els va tocar viure no van tenir el reconeixement que mereixien.

La biografia de Ramon Xuriguera, obra de Camps, publicada per l'Abadia de Montserrat, em va fer conèixer una mena d'intel·lectual que trobo admirable, i el mateix m'està succeint amb el diari del seu germà. En els dos llibres, tinc la impressió que figures com aquestes només eren possibles a la seva època. Els va tocar de viure uns temps durs i ingrats, això no obstant, vivien al món real. El nostre present, en canvi, se m'afigura virtual, frívol, superficial: de plàstic. Contraposat a l'univers que traspua darrere les vides dels germans Xuriguera, la nostra època, més que la de la imatge és la de les aparences, lluents façanes amb pobres interiors.

Pel que fa al Diari de Joan Baptista Xuriguera, ens trobem de nou amb un intel·lectual complet, compromès i autèntic. Ambdós germans mostren un interès viu i sincer per la cultura, cultura entesa com a un ingredient clau de la vida, no com una joia de museu inerta i polsosa. Ara que parlem tant de la crisi econòmica, Joan Baptista ja en denuncia una més greu el 1970: Avui domina el món una terrible crisi: la crisi del lliure albir. Sembla que aquesta no l'hem superada.

Amb les opinions de J.B. Xuriguera s'hi pot estar d'acord o discrepar, però la seva lectura és sempre interessant. Trobem paràgrafs tristos en què l'autor es plany de la seva dissort. En altres, fa gala del seu humor i els seus dots d'observació, com quan es refereix a una pancarta que van penjar a Tremp el 1943 amb motiu de la visita del bisbe Iglesias: "Trempa su obispo". El dibuixant no separà prou la preposició...

Josep Camps aconsegueix que la lectura de l'assaig sobre Ramon Xuriguera sigui plaent i fluida, deliciosa. Pel que fa al Diari de Josep Baptista Xuriguera, l'enriqueix amb un bon pròleg i amb necessàries notes a peu de pàgina. Així doncs, la lectura d'aquests llibres ens permet descobrir no dos, sinó tres escriptors: els germans Xuriguera i el mateix Camps, resident a Mollerussa, que sense fer soroll s'està guanyant un merescut reconeixement en els cercles literaris.

Data: 23/04/09

En tant que animals sotmesos a la dictadura de l'estómac, la integritat total és impossible. Encara més si, a sobre, som animals socials i hem de cobrir altres necessitats. Pitjor si tenim vincles afectius que ens condicionen. Una modesta cota de coherència ja demana moltes renúncies. Per tant, exigir integritat total és cinisme. Però això és el que fan els immobilistes.  Per a un immobilista, ser coherent demana poc esforç. Si un proclama que l'ecologia és una collonada i aplaudeix els Estats contraris a l'acord de Kioto, pot fer barrabassades antiecològiques a títol particular sense que ningú el titlli d'incoherent. A més, no tindrà mala consciència. En canvi, qui es declari partidari de preservar el medi ja cal que vagi amb peus de plom, perquè la més petita incorrecció li serà tirada en cara i posada al mateix nivell que els abocaments químics dels EUA i la Xina junts. És trampa, però haurà de callar.
Exigir el nivell d'integritat de Tolstoi o Giordano Bruno és demanar massa. Galileu no estava disposat a donar la vida per la coherència i va abjurar de les seves teories. Però l'important és que, després que els immobilistes el fessin callar, seguia tenint raó.

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/10/07

Aquest títol robat a Pavese és una veritat universal i no allò de que el treball dignifica. Només dignifica en la mesura que serveixi per cobrir les necessitats primàries, perquè en la misèria costa mantenir-se digne. Els ascetes ho proven, però renunciant a qualsevol lligam afectiu: un preu car. La resta de mortals subscriuríem el que diu una cançó d'en Llach: "el treball sempre és un càstig, menys per aquell que s'hi realitza".
La necessitat de treballar ens recorda que estem condemnats a una condició animal, que les inquietuds intel·lectuals i espirituals de l'home estan sotmeses a servituds més baixes.
Els qui tenen la sort de realitzar-se en el seu ofici no l'entenen com un treball. Santiago Rusiñol s'enfadava quan el titllaven de treballador: "No sé per què m'han de motejar! Treballadors són els qui fan la feina per força". El poeta Joan Oliver se sincerava: "Jo quan era ric treballava, però treballava en coses vocacionals i sense cobrar, perquè com que no ho necessitava per viure (...) Jo sóc un enemic del treball, eh?, l'home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències"
El treball dignifica. Per això es ven tanta loteria.

Joan Francesc Dalmau
Data: 15/02/08

Comentava un contertulià del programa de televisió Mil·lenium, que va assabentar-se del que succeïa a París mentre es feia passar per boig per lliurar-se de la mili. Un cop ho aconseguí, va córrer cap a París. Hi va arribar a l'agost: la capital francesa era el París turístic de sempre. La universitat era tancada i ni rastre de la revolta. A la vista d'això va pensar que si una revolució es podia permetre fer vacances d'estiu potser no era tan potent com li havien dit. Però tot es mitifica.
Recordo la decepció que vaig tenir amb Hair. M'esperava una pel·lícula amb molt contingut ideològic i em vaig trobar Fiebre del sábado noche en plan hippy. Reivindicava el que sempre han volgut els joves: cardar, riure i passar-s'ho bé. No és un mal programa i estic convençut que molts es van apuntar a la moda amb l'esperança de cardar més. (Hi ha qui ho confessa obertament)
La llibertat sexual d'avui és una herència d'aquell temps. Tanmateix, com a pel·lícula compromesa prefereixo Camins de glòria, de Kubrick. I com a pintada, tot i que en aquella època se'n va fer de molt bones, em quedo amb una d'ara que em va dir el meu amic Jordi Giribet: "Trabajar me parte el día".

Joan Francesc Dalmau
Data: 30/05/08

 Al maig del 68 servidor feia un mes que havia nascut, o sigui que no vaig viure la mítica revolta. Tampoc estava al corrent del que passava a Vietnam o a Praga, ni tan sols del que succeïa aquí. Però vaig heretar dels meus germans grans una gran simpatia per les protestes dels estudiants a París i per les consignes del moviment beat i hippye de fa quaranta anys. Amb tot, de seguida vaig començar a mirar-m'ho amb un cert escepticisme. És molt possible que d'aquells moviments n'hagin pervingut importants avenços socials d'avui, però trobo més dubtós que al darrere d'aquells fenòmens de masses hi hagués una veritable consciència ideològica compartida per multituds.
No és pas una crítica a aquells joves. Sempre s'ha usat els joves com a infanteria dels moviments ideològics. Però si tota aquella turba pretenia transformar la societat, resulta difícil d'entendre que no se'n sortissin quan la seva generació governés. Avui EUA i Europa són conservadors. Estaria bé veure aquella gentada oposant una mica de resistència al poder establert, en lloc de constatar com es conformen a donar-li un vernís políticament correcte. Els individus es revolten. La multitud segueix la moda.

Joan Francesc Dalmau
Data: 08/05/08

La cultura en català ho té fatal. La dreta espanyolista assegura que l'ús del castellà està perseguit. Ho diu en mitjans de comunicació que arriben aquí, mentre que els mitjans catalans són menys i no arriben allà. A més, com diu Víctor Alexandre, ens agrada autoflagel·lar-nos. A la transició, part de les elits catalanes amb poder—per por que se'ls acusés de fer una política de barretina— va discriminar negativament la cultura pròpia Just el contrari del que seria lògic, ja que portava anys segrestada i havia de seguir convivint amb una cultura veïna, rica i potent. A Catalunya hi ha molts progres cosmopolites que són contraris a una discriminació positiva del català, encara que farien una vaga de fam perquè no desaparegui el suahili. Part de l'esquerra espanyola també ens combat. Fan que sembli que per estimar la cultura d'aquí calgui ser antipàtic. L'estocada definitiva és la globalització i el liberalisme econòmic. La cultura en català no és rendible ni en termes de mercat ni en economia d'escales. Escac i mat. Algú pot rebatre'm dient que hi ha un nínxol de mercat. Però, parlant de cultura catalana, l'expressió "nínxol de mercat" pren un aire massa fúnebre.

Joan Francesc Dalmau
Data: 23/05/07

En els despotismes se'ns tenia a les fosques. Ara se'ns projecta la llum contra els ulls.  Són maneres diferents de cegar-nos. Tendim a creure que un cop instal·lats en un sistema democràtic no té sentit de rebel·lar-se. En teoria, la democràcia és el govern del poble. Llavors, rebel·lar-se contra què? I com? On és l'enemic? A la pràctica, hi ha una gernació que no se sent representada per la manera de fer de cap de les opcions. En el fons, ningú creu que els polítics tinguin gaire poder i, per tant, ningú n'espera gran cosa. L'autèntic poder és on sempre: amb el diner. Ens han passat a nosaltres la responsabilitat de manar, però en realitat no tenim com. Mana qui té impunitat per negar la realitat, sigui via El Mundo o via CNN. El polític ja no aspira a canviar les coses, només vol gestionar-les. Impera un relativisme absolut contra el qual sorgeix la reacció dels fanatismes. Qui en treu profit? No sempre ens la claven per submisos. És una estratègia de fets consumats. De què van servir, per exemple, les mobilitzacions contra la guerra d'Iraq? Ho deia Joan Fuster: "No és que els forts abusen de la força: és que la força, en si, ja és un abús, i sempre."

Joan Francesc Dalmau
Data: 07/11/07

Els catalans no podem viure limitant-nos a ser el que som. Ens veiem obligats a exercir una militància pel simple fet d’existir. Ara tornen a la càrrega amb manifestos. Les tesis reaccionaries no venen només de la dreta, sinó que les recolzen intel·lectuals d’esquerra. Això prova que les velles etiquetes “dreta”, “esquerra” ja no serveixen per definir res. Per exemple: Rosa Díez, Aznar, Rodríguez Ibarra i Anguita estarien d'acord.
Algú es pot creure que la llengua espanyola es trobi amenaçada pel català? Ningú, i encara menys un intel·lectual. És la nostra llengua la que perilla. Ni la globalització ni les servituds a que obliga l’economia juguen a favor d'una llengua minoritzada com la nostra. Facin una prova: de Catalunya estant truquin a qualsevol empresa catalana i anotin quantes responen en català. Vaja una amenaça som!
Els que no tenim una vena patriòtica d’himne i bandera preferiríem ser el que som amb naturalitat, sense haver de convertir-ho en una militància. Però ens veiem obligats a exercir-la per una qüestió de supervivència cultural. Com menys xovinistes som nosaltres més se n’aprofiten els nacionalistes espanyols (que diuen no ser nacionalistes). Se'ls en fot que el català tingui darrere una rica cultura i que sigui la setena llengua de la Unió Europea, per davant del Portuguès, el Grec o el Suec. Tot es redueix a que com figura que no som una nació ens hem de sotmetre a Espanya, que ho és oficialment. O sigui, ens estan dient que o serem una nació o no serem res.
 
Joan Francesc Dalmau
Data: 08/07/08

En una entrevista recent a l'entorn del seu darrer llibre, Günter Grass es culpa d'haver callat i de no haver preguntat. Ho diu en relació al seu pas per les SS quan tenia 17 anys. Parla del gran poder de seducció que tenia el nazisme, però encara no s'explica com va deixar-se seduir sense fer cap pregunta. L'aparell de propaganda del nazisme era realment efectiu. Goebbels, el ministre del ram i un mestre de la manipulació, va demostrar que si es repeteix moltes vegades una mentida de manera persuasiva, acaba essent considerada una veritat. Salvant les distàncies, és evident que les tècniques de Goebbels segueixen emprant-se avui i, a sobre, amb la potència d'unes tecnologies molt més avançades. Els exemples són nombrosos.  Que a occident predominin les democràcies no és garantia de res. A Hitler el van votar. Les persones no sempre se sotmeten sota el pes de la força, sinó que sovint se les pot persuadir. Callar i no preguntar sembla de bona educació. Se'ns recomana acceptar les coses tal com són. El desig de transformar-les sembla cosa d'immadurs. Som una societat com aquella compresa: fina, segura, que no es nota, no es mou i no traspassa.

Joan Francesc Dalmau
Data: 12/07/07

Entre els llibres que  s’han ofert per Sant Jordi, no sé si podia trobar-se algun assaig sobre l’amor. Fa que el món giri, però algú sap dir què és? Les definicions són diverses. Uns l'emmarquen en la relació de parella. Altres, com exposa el bolero "Corazón loco"  ho amplien a tres. I no oblidem els partidaris de l'amor lliure, que apliquen allò de com més serem més riurem. En general, el grau de possessió va aparellat al nivell de compromís.
Si l’amor es pogués expressar en una fórmula, ens trobaríem  plantejaments com aquest: "amistat + complicitat + atracció sexual". Sense atracció la cosa acostuma a quedar en amistat. A la vista d’això, s’entén que Woody Allen es pregunti  per què diem amor quan volem dir sexe.
Els científics expliquen l’enamorament com una mena de grip, com un procés que té una durada limitada. Molts creuen que l'amor és efímer i que quan declina la passió cal  posar-hi fi. Altres opinen que es transforma en un amor serè, més profund. Sigui com sigui, l’amor que ha mitificat la literatura, aquell sentiment sublim, complet i absolut, només es troba als llibres. I si algú hi topa en el món real no s'ho creurà. L'amor, quan no encega, enlluerna.

Joan Francesc Dalmau
Data: 24/04/08