El funàmbul
Bloc de Joan Francesc Dalmau

En tant que animals sotmesos a la dictadura de l'estómac, la integritat total és impossible. Encara més si, a sobre, som animals socials i hem de cobrir altres necessitats. Pitjor si tenim vincles afectius que ens condicionen. Una modesta cota de coherència ja demana moltes renúncies. Per tant, exigir integritat total és cinisme. Però això és el que fan els immobilistes.  Per a un immobilista, ser coherent demana poc esforç. Si un proclama que l'ecologia és una collonada i aplaudeix els Estats contraris a l'acord de Kioto, pot fer barrabassades antiecològiques a títol particular sense que ningú el titlli d'incoherent. A més, no tindrà mala consciència. En canvi, qui es declari partidari de preservar el medi ja cal que vagi amb peus de plom, perquè la més petita incorrecció li serà tirada en cara i posada al mateix nivell que els abocaments químics dels EUA i la Xina junts. És trampa, però haurà de callar.
Exigir el nivell d'integritat de Tolstoi o Giordano Bruno és demanar massa. Galileu no estava disposat a donar la vida per la coherència i va abjurar de les seves teories. Però l'important és que, després que els immobilistes el fessin callar, seguia tenint raó.

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/10/07

Allò que se sent a dir d'una persona, la seva reputació, el precedeix. La primera impressió també compta. Però jutjar a algú per això és enganyar-se. S'hauria de tenir informació de primera mà. Caldria conèixer les seves circumstàncies. I sovint, encara que creguem que sí, no en sabem de la missa la meitat. En algun tram de la vida, una persona pot cometre errades notables. Aquesta mateixa persona pot ser capaç també d'actes admirables. Ni una equivocació ni una heroïcitat puntual poden servir per avaluar un individu. Seria confondre una part amb el tot. La qualitat humana només pot mesurar-se fent balanç.
Tanmateix, el judici frívol és un dels esports més practicats. Parlar d'allò que no es coneix, exagerar, estrafer les coses, escampar verí: fer mal. Com més covard s'és a l'hora d'afrontar la pròpia vida, més tendència es té a fer d'inquisidor amb la dels altres. Brassens encertava. A molts els desagrada que algú segueixi un camí propi. Amb això n'hi ha prou per guanyar-se antipaties. Volen que tothom camini pel mateix traçat. No fer-ho et posa al punt de mira de xafarderes i bocamolls. Però no cal amoïnar-se. Alimentar els voltors pot ser un acte de caritat.

Joan Francesc Dalmau
Data: 30/08/07

Quan es parla de l'educació dels fills, eminents pedagogs denuncien que els pares els hi dediquem poc temps. Exposen que, obcecats per mantenir el nivell de vida, donem prioritat al treball i als aspectes materials, deixant en un segon terme la relació afectiva. En lloc de passar més estona amb ells —que és el que volen— els regalem una nova joguina. Però, quan hi ha un divorci, la llei no obliga els progenitors a passar un mínim de temps amb els fills. No fixa un temps de dedicació a qui en té la custòdia. Tampoc garanteix que qui no la té els veurà assíduament; en canvi sí que fixa quants diners ha de passar. La llei posa la prioritat en els diners, no en el temps ni en la qualitat de les relacions, malgrat que els petits no perceben directament els diners i sí l'atenció que reben. Si la llei vetlla perquè se'ls destini els recursos econòmics adients no deixant-ho en mans dels pares, el mateix hauria de fer amb el temps. La major part de pares no podem donar-los temps i diners. A la fi, al que s'està obligat és a donar-los diners, diners que ells no poden administrar i que potser no en tots els casos s'emprin en benefici seu. Els pedagogs desafien la llei.

Joan Francesc Dalmau
Data: 29/05/07

La política ja sembla aquell encarregat que només serveix per parar els cops als que manen. Aquell infeliç a qui donen més responsabilitat que poder —així, si cal, disposen d'un cap de turc—, aquell a qui deixen decidir en afers trivials, però ignoren en temes clau.
La política ha renunciat al seu paper. Quan a algú se li dóna responsabilitat se li ha de donar poder en un grau proporcionat, perquè, si no, se l'estan rifant.  Els governants fan campanyes perquè no consumim, però permeten la publicitat enganyosa. Vigilen que reciclem les escombraries, però admeten que un producte minúscul es presenti en un gran envàs de plàstic. Controlen que no correm, però es fabriquen cotxes pensats per córrer. Inspeccionen que eduquem bé els fills, però toleren que la televisió emeti merda en horari infantil... En fi, són uns manats i manen a qui poden.
Els polítics haurien de liderar una transformació de la societat a millor. Si no poden fer res més que passar-nos el mort a nosaltres, per què els necessitem? Algú dirà que també hem d'assumir la nostra part de responsabilitat com a individus, que tots la caguem. Cert, però fem-ho a proporció. Caga més un bou que cent orenetes.

Joan Francesc Dalmau
Data: 05/12/07

La salut d'una cultura depèn de la seva presència en àmbits populars: cinema,  teatre, poesia, música, circ... El marketing i la globalització, inserits dins del liberalisme econòmic, fixen unes regles del joc desfavorables per a una cultura minoritzada. La cultura catalana necessita d'una discriminació positiva, tret que l'entenguem com un mer producte de consum. Forges publicava a El País: "La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera (...) pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda". ¿Si hem permès això, què no passarà amb la cultura? Un país que es preocupa de debò per la seva cultura, s'ocuparà de que hi hagi escoles de música, però també de que els músics tinguin espais on tocar. Els locals petits no tenen recursos per complir amb unes normes que s'han fet d'esquena a la realitat. Més exemples: el Circ Cric (Premi Nacional!)  ha hagut d'anul·lar la gira tip de topar amb problemes administratius. La cultura és l'habitatge d'un país i no hauria de deixar-se només en mans del mercat. Confonem art fet a casa amb art d'estar per casa. Hipercrítics i acomplexats.

Joan Francesc Dalmau
Data: 15/03/07

Per més que el cinema ens presenti la mena d'arquetips als quals hem d’admirar, els autèntics herois són sovint prop nostre. Són, per exemple, aquells qui tenen cura de persones dependents. La llei de dependència ha estat un pas endavant per ajudar l'única mena d'àngels que habiten la Terra. Per desgràcia, sembla que els ajuts arriben tard i els efectes d'aquesta mesura queden força deslluïts. Cal arranjar-ho, però aquests herois hi són amb llei o sense.

En dos anys he viscut de prop dos casos en què la dependent era una malalta terminal. En una mesura o altra, tot l'entorn d'una persona dependent contribueix a millorar la seva qualitat de vida. Però sempre hi ha algú que assumeix el rol de convertir-se en el seu àngel particular, paper que freqüentment exerceix una dona. Hi ha ben poques coses que puguin comparar-se en valor i generositat al que això suposa. La manera com aquestes persones interrompen el curs normal de la seva vida per estar al costat d'algú a qui estimen, pot trencar tots els esquemes. M'ha frapat veure qui ho feia amb una naturalitat extrema, com si no tingués cap importància; sense misericòrdia impostada ni beatífics sospirs de resignació, sinó com un ésser humà, profundament humà, rabiosament humà. No és el propòsit d'aquest article de fer-los un homenatge, els homenatges estan devaluats i tampoc em correspon a mi de proposar-los. Només dic que, en situacions transcendents, s'aprèn que els qui són autènticament forts habiten sovint sota formes amables.

Joan Francesc Dalmau , 05/08/08

"Quan comença el dia tens un company a la cuina, et deixa més temps lliure i com t'ajuda a viure!" Aquesta frase no parla de l'amant ideal. Pertany a un vell anunci d'un microones.  La publicitat, a través dels escenaris ideals que ens mostra, dota de virtuts humanes a objectes inanimats. Per mitjà d'aquests móns projectius, hom associa l'ambient idíl·lic de l'anunci amb el producte mateix. Sembla que adquirint l'article ens aproparem a la felicitat. Potser ens hi aproparíem més amb l'obtenció d'un grau més alt de llibertat, però la llibertat és un concepte que no pot veure's ni tocar-se. Els béns tangibles, en canvi, es poden posseir. Alguns fins i tot poden exhibir-se com un símbol del nostre èxit personal. Saben que això ens agrada. Ens coneixen. Com a potencials compradors que som ens tenen etiquetats per tal de "satisfer-nos" millor. Llàstima que aquest sistema d'obtenir felicitat per mitjà del consum tingui un problema similar al que Capri atribuïa al matrimoni. "L'amor se'n va, però ella es queda" deia el còmic. En això altre passa el mateix. La il·lusió de la novetat s'esvaeix, però les hipoteques es queden. I de vegades, fins que la mort ens separi!

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/07/07

Admiro la capacitat de sacrifici dels atletes. Assegut al bar, picant unes patates braves amb una cerveseta fresca a l'altra mà, em meravello del que es pot aconseguir amb tenacitat. M'agradaria tenir un cos atlètic, però vaig avorrir l'esport de ben petit. Quan ens feien anar a córrer sempre era el penúltim d'arribar, no hi podia fer més. Jugar a futbol em divertia, però quan l'esperit competitiu va envair fins i tot la mitja hora de pati, vaig decidir plegar veles i deixar-ho en mans dels que hi tenien traça. Per més que m'hi hagués esforçat, no reunia les condicions físiques per convertir-me en un esportista digne. D'aleshores ençà vaig dir-me que córrer era de covards.
Els malaptes estem condemnats a que ens tiri més el vici que la bici. L'esforç sempre es veu més recompensat quan t'orientes a la baixa. Ningú pot enriquir-se en un dia a base de sacrifici. Però, si un vol arruïnar-se, amb cinc minuts li sobra temps. Per adquirir l'atractiu d'un sex-simbol caldria modelar el cos amb hores de gimnàs, limitar-se a dietes ensopides i extremar la higiene personal. En canvi, per fer fàstic n'hi hauria prou a menjar com un porc, deixar-se créixer els pèls del nas i ser un fonamentalista de la vida sedentària.
Naixem amb una constitució física determinada i, segons la que et toca, prefereixes un partit de costellada a trencar-te les costelles competint. Ja ho veuen, perquè alguns ens animéssim a esforçar-nos, hauríem de poder canviar la constitució.

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/08/08

La setmana passada rebia el correu d'un amic que m'informava de la mort d'Ángel González. El poeta moria l'onze de gener en una clínica de Madrid. Tenia 82 anys.

Vaig descobrir Ángel González devers el 2003. La connexió amb els seus escrits va ser instantània i d'aleshores ençà ha esdevingut el meu poeta preferit. La força expressiva dels seus poemes potser s'expliqui pel fet que, com diu ell: "Si acabé escribiendo poesía fue, antes que por otras razones, para aprovechar las modestas habilidades adquiridas por el mero acto de vivir". A la contracoberta del recull "Palabra sobre palabra", pot llegir-se: "Zarandeado así por el destino, que urdió su trama sin contar nunca con mi voluntad, me resigné a estudiar la carrera de Leyes, que no me interesaba en absoluto". Explica també que es va acostumar a l'ús de la ironia pel fet d'haver estat "larga y prematuramente adiestrado en el ejercicio de la paciencia y en la cuidadosa restauración de ilusiones sistemáticamente pisoteadas."

Sembla que ens haurem de seguir ensinistrant en l'exercici de la paciència. El present no és gens engrescador i en l'avenir no s'hi pot confiar: "Te llaman porvenir porque no vienes nunca".

Joan Francesc Dalmau , 17/01/08

No sempre es pot convèncer amb arguments. Un s'adona que no tot és qüestió d'intel·ligència, sinó que hi ha diferents sensibilitats que fan veure les coses des de punts de vista irreconciliables. Té a veure amb la manera de pensar, però també amb la manera de ser i de sentir, i no hi ha res a fer. Convèncer algú perquè canviï la manera de pensar és gairebé impossible. Pretendre que canviï la manera de sentir és una mostra de supèrbia i una estupidesa.

El descrèdit de l'ideal és absolut. Posar-se fites en aquest sentit és complicar-se la vida d'una manera estèril. Qualsevol discussió entre un realista (o un cínic) i un idealista, acabarà amb la derrota d'aquest darrer. L'idealista mai està a l'alçada del que pretén i això el desautoritza (Tret que el seu ideal s'emmotlli al pragmatisme triomfant, una mena d'egoisme vital que diuen que ens fa a tots moralment idèntics.)

Hi ha una eròtica del poder davant la qual només queda resignar-se. Els vencedors desperten admiració al marge dels mètodes emprats. La crítica pot passar per enveja i, donat que tots coixegem, sempre es pot fer callar el díscol. Però això no ens fa iguals. Ens diferencia més com sentim que com pensem.

Joan Francesc Dalmau , 31/03/08

Hi ha persones amb qui és fàcil tenir bona relació: només cal passar pel tub. S'esdevé amb alguns matrimonis —i divorcis, perquè un dèspota és sempre un dèspota—. Ara bé, el dèspota no sempre és l'home. Dir això és políticament incorrecte, però és una veritat coneguda.
Els usos i les lleis van endarrerits respecte de com avança la societat. Es continuen emprant patrons de fa 50 anys en casos que no hi tenen res a veure. Malgrat que resulti impopular dir-ho, en els divorcis amb fills l'home porta sempre les de perdre. Si té fills i s'està plantejant el divorci, que no l'entabanin amb convenis de comú acord. No vagi de bona fe. Aquesta és una actitud que els usos i les lleis no preveuen i, per tant, el faran passar pel mateix sedàs que a un energumen.
És comèdia, però a molts els fan creure que en la relació de divorciats regnarà "el bon rotllo". Així accepten unes condicions abusives pensant que a canvi podran mantenir un contacte regular amb els fills. Després, un cop han obtingut el que volien, l'esperit del contracte s'evapora i només queda la lletra. Qui gemega ja ha rebut. Si es divorcia d'algú amb qui no s'entenia abans, no esperi entendre-s'hi després.

Joan Francesc Dalmau
Data: 21/09/07

W.W. Harman afirmava que quan per a una societat econòmicament i tecnològicament avançada ja no té sentit centrar-se en la producció i el consum, cal centrar-se en l'aprenentatge, en sentit ampli. Hutchins advocava per una societat en què l'aprenentatge, l'autorrealització i la dignitat humana fossin els principals objectius. Quimeres de somiatruites! Nosaltres som pragmàtics: "salut i pessetes, la resta són punyetes".
Arribar a la felicitat a través de l'autorrealització i la plenitud sentimental és una ingenuïtat. Voldríem un bon cotxe, un xalet a ran de mar i una cartera plena. És perfecte si hom pot obtenir-ho treballant en el que li agrada o gràcies a una herència. Però si per aconseguir-ho hi ha de consagrar la vida, no surt a compte. Com deia Joubert, els diners són un bon adob, però no s'han de confondre amb la collita.
La realitat és que es baixen pel·lícules d'Internet, es pirateja música, es fa "botellón", els comerços la passen magra, no hi ha negoci segur i els sous, en general, fan pena. No en veig gaires amb perspectiva de fer-se milionaris. A veure si al final els que preníem per ingenus eren realistes i els carallots som nosaltres!

Joan Francesc Dalmau, 7/11/2007

Algú va dir que l'experiència t'arriba quan ja no et serveix de res. Un corol·lari de la Llei de Murphy afirma que no saps la profunditat d'un toll fins que ja hi tens un peu a dins. Dos grans veritats. No sempre és encertat aprendre del què hem viscut. De vegades, el que convé és desaprendre de l'experiència, sobretot de les males experiències. Quan una cosa ens ha anat malament tendim a creure que és perquè hem obrat d'una manera desencertada, però això no sempre és cert. Cal analitzar-ho. Vivim en interacció amb altres persones, immersos en un entorn determinat. En distintes circumstàncies podíem haver actuat exactament igual i obtenir un resultat diferent. Les lliçons que ens dóna el temps viscut només són vàlides per a aplicar-se en el mateix context. L'experiència és mentidera, pot omplir-nos de por i desconfiança. Ens porta a dubtar de nosaltres mateixos i a "protegir-nos" de la il·lusió. Ho diu la dita: "Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou". Només quan som capaços d'espolsar-nos els mals presagis i mirar el present com una vida per estrenar, entenem que fins i tot un gat escaldat té set vides. Però estan totes en aquesta i o les viu o les perd.

Joan Francesc Dalmau , 09/01/08

Diuen els sociòlegs que els joves no s'impliquen en cap qüestió d'una manera col·lectiva. Coneguts meus, que no són sociòlegs, em diuen que els joves són bàsicament hedonistes. M'ho diuen lamentant-se'n amb un punt d'enveja. Jo els defenso. No m'estranya gens. Quina herència han rebut? Els que ens vam empassar que la vida tenia un sentit transcendent, ara vendríem l'ànima al diable perquè un àpat suculent i un parell de claus amb senyoretes de bon veure ens poguessin omplir. Però ens sembla que a la vida hi ha d'haver quelcom més. Hem fet tard. Som com Quitxot, enverinats d'un idealisme que no s'adiu gens amb la realitat. Si hom cerca alguna cosa semblant a la felicitat, aquí hi trobarà poc més que els plaers obtinguts d'un gran tiberi, de l'embriaguesa de les pràctiques eròtiques o d'un bon vi. Fent un ús dubtós d'aquell vers de Pere Quart, podríem dir: la resta és literatura. Quin futur tenen els joves d'avui? Quins referents se'ls hi ha deixat en herència? No fa gaire erigíem Mario Conde com a Doctor Honoris Causa. Els grans valors han estat reduïts a quincalla perquè ningú els considera dignes d'esment. L'ideal se n'ha anat a pastar fang. Carpe Diem!

Joan Francesc Dalmau
Data: 20/06/07

Fins que cap allà a l'any mil, els matrimonis es celebraven sempre per conveniència. Les parelles es casaven per tal d'aconseguir aliances polítiques o unir patrimonis. Era així a la declarada i tots sabien a què atenir-se. Els cònjuges eren doncs com els socis d'una SL i buscar l'amor per una altra banda potser no era ben vist, però sí legítim.  Tanmateix, amb l'amor cortès, es posà de moda la creença que els matrimonis havien de ser per amor. Les persones més ingènues van empassar-s'ho i, d'aleshores ençà, els casoris han bastit un martirologi extensíssim. En aquest context, però, hi hagut gent desperta que ha aconseguit un estatus collonut gràcies a un bon casament. El matrimoni sempre ha estat una via possible de negoci. Ara no m'estranyaria que a empresarials impartissin cursos de divorci. Avui divorciar-se pot arribar a ser molt rendible. Els contractes matrimonials, blindats amb desenes de clàusules que contemplin l'eventualitat d'un divorci i en limitin els efectes, aviat deixaran de ser exclusius de les estrelles de Hollywood. D'aquí a no res, les mares aconsellaran als seus fills i filles que es guardin les espatlles. Esperin i veuran.

Joan Francesc Dalmau
Data: 21/03/07

El diccionari defineix el cínic com aquell qui, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals. Avui els cínics ocupen llocs de poder i representació. En l'aniversari de la guerra d'Iraq, Bush n'ha fet un balanç positiu, diu que ha valgut la pena malgrat l'elevat cost en vides humanes. Aznar assegura que la situació a Iraq és molt bona! Sembla que es creguin les seves pròpies mentides. La realitat és que no han assolit cap dels seus objectius, que les raons per a la guerra es basaven en mentides, que avui Iraq és un infern, que han mort milers d'innocents, que la violència s'ha multiplicat, que l'integrisme religiós i el fanatisme han augmentat...
 De totes les desgràcies a que està sotmesa la humanitat, la més cruel és la injustícia. Entrin a  www.es.amnesty.org. Amnistia Internacional porta molt temps combatent el cinisme i només topa amb entrebancs. Ara el govern els ha prohibit que emetin un anunci perquè diuen que té contingut polític. Es veu que fer el joc als cínics és políticament correcte i denunciar-los només és correcte. Si Espanya fa això, imaginin-se quines dificultats els posen governs com el xinès, que són millors explicant "cuentos chinos".

Joan Francesc Dalmau
Data: 20/03/08

 Això de la memòria és curiós. Les coses han sigut d'una manera, però cadascú en recorda el que vol. Tanmateix, quan es tracta de la Història d'un Estat, hi hauria d'haver prou evidències per fer-se una idea objectiva dels fets. No obstant, alguns diuen que recordar seria reobrir velles ferides, que en això cal ser delicats. (Llàstima que en la resta de temes els agradi tant posar llenya al foc.)
En una guerra hi ha barrabassades a les dues bandes. Però, en aquest cas, les diferències són obvies. Tanta prudència porta a desvirtuar la veritat, a voler equiparar per força coses que no són comparables. No hi ha fets provats? La Història és opinable? Potser sí. No fa gaire, un paio deia per la COPE que Pinochet havia alliberat Xile del cop d'estat d'Allende. (Sense comentaris)
La llei de la memòria històrica ni tan sols preveu l'anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme. Amb tanta por per acarar la veritat, em pregunto què deuen dir els llibres d'Història de les escoles. Per no molestar ningú potser acabin eliminant les parts espinoses. En sortiria un resum a la manera de Les Luthiers: "Había una vez...y comieron perdices"

Joan Francesc Dalmau, 30/01/2007