El funàmbul
Bloc de Joan Francesc Dalmau

En tant que animals sotmesos a la dictadura de l'estómac, la integritat total és impossible. Encara més si, a sobre, som animals socials i hem de cobrir altres necessitats. Pitjor si tenim vincles afectius que ens condicionen. Una modesta cota de coherència ja demana moltes renúncies. Per tant, exigir integritat total és cinisme. Però això és el que fan els immobilistes.  Per a un immobilista, ser coherent demana poc esforç. Si un proclama que l'ecologia és una collonada i aplaudeix els Estats contraris a l'acord de Kioto, pot fer barrabassades antiecològiques a títol particular sense que ningú el titlli d'incoherent. A més, no tindrà mala consciència. En canvi, qui es declari partidari de preservar el medi ja cal que vagi amb peus de plom, perquè la més petita incorrecció li serà tirada en cara i posada al mateix nivell que els abocaments químics dels EUA i la Xina junts. És trampa, però haurà de callar.
Exigir el nivell d'integritat de Tolstoi o Giordano Bruno és demanar massa. Galileu no estava disposat a donar la vida per la coherència i va abjurar de les seves teories. Però l'important és que, després que els immobilistes el fessin callar, seguia tenint raó.

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/10/07

Allò que se sent a dir d'una persona, la seva reputació, el precedeix. La primera impressió també compta. Però jutjar a algú per això és enganyar-se. S'hauria de tenir informació de primera mà. Caldria conèixer les seves circumstàncies. I sovint, encara que creguem que sí, no en sabem de la missa la meitat. En algun tram de la vida, una persona pot cometre errades notables. Aquesta mateixa persona pot ser capaç també d'actes admirables. Ni una equivocació ni una heroïcitat puntual poden servir per avaluar un individu. Seria confondre una part amb el tot. La qualitat humana només pot mesurar-se fent balanç.
Tanmateix, el judici frívol és un dels esports més practicats. Parlar d'allò que no es coneix, exagerar, estrafer les coses, escampar verí: fer mal. Com més covard s'és a l'hora d'afrontar la pròpia vida, més tendència es té a fer d'inquisidor amb la dels altres. Brassens encertava. A molts els desagrada que algú segueixi un camí propi. Amb això n'hi ha prou per guanyar-se antipaties. Volen que tothom camini pel mateix traçat. No fer-ho et posa al punt de mira de xafarderes i bocamolls. Però no cal amoïnar-se. Alimentar els voltors pot ser un acte de caritat.

Joan Francesc Dalmau
Data: 30/08/07

Quan es parla de l'educació dels fills, eminents pedagogs denuncien que els pares els hi dediquem poc temps. Exposen que, obcecats per mantenir el nivell de vida, donem prioritat al treball i als aspectes materials, deixant en un segon terme la relació afectiva. En lloc de passar més estona amb ells —que és el que volen— els regalem una nova joguina. Però, quan hi ha un divorci, la llei no obliga els progenitors a passar un mínim de temps amb els fills. No fixa un temps de dedicació a qui en té la custòdia. Tampoc garanteix que qui no la té els veurà assíduament; en canvi sí que fixa quants diners ha de passar. La llei posa la prioritat en els diners, no en el temps ni en la qualitat de les relacions, malgrat que els petits no perceben directament els diners i sí l'atenció que reben. Si la llei vetlla perquè se'ls destini els recursos econòmics adients no deixant-ho en mans dels pares, el mateix hauria de fer amb el temps. La major part de pares no podem donar-los temps i diners. A la fi, al que s'està obligat és a donar-los diners, diners que ells no poden administrar i que potser no en tots els casos s'emprin en benefici seu. Els pedagogs desafien la llei.

Joan Francesc Dalmau
Data: 29/05/07

La política ja sembla aquell encarregat que només serveix per parar els cops als que manen. Aquell infeliç a qui donen més responsabilitat que poder —així, si cal, disposen d'un cap de turc—, aquell a qui deixen decidir en afers trivials, però ignoren en temes clau.
La política ha renunciat al seu paper. Quan a algú se li dóna responsabilitat se li ha de donar poder en un grau proporcionat, perquè, si no, se l'estan rifant.  Els governants fan campanyes perquè no consumim, però permeten la publicitat enganyosa. Vigilen que reciclem les escombraries, però admeten que un producte minúscul es presenti en un gran envàs de plàstic. Controlen que no correm, però es fabriquen cotxes pensats per córrer. Inspeccionen que eduquem bé els fills, però toleren que la televisió emeti merda en horari infantil... En fi, són uns manats i manen a qui poden.
Els polítics haurien de liderar una transformació de la societat a millor. Si no poden fer res més que passar-nos el mort a nosaltres, per què els necessitem? Algú dirà que també hem d'assumir la nostra part de responsabilitat com a individus, que tots la caguem. Cert, però fem-ho a proporció. Caga més un bou que cent orenetes.

Joan Francesc Dalmau
Data: 05/12/07

La salut d'una cultura depèn de la seva presència en àmbits populars: cinema,  teatre, poesia, música, circ... El marketing i la globalització, inserits dins del liberalisme econòmic, fixen unes regles del joc desfavorables per a una cultura minoritzada. La cultura catalana necessita d'una discriminació positiva, tret que l'entenguem com un mer producte de consum. Forges publicava a El País: "La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera (...) pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda". ¿Si hem permès això, què no passarà amb la cultura? Un país que es preocupa de debò per la seva cultura, s'ocuparà de que hi hagi escoles de música, però també de que els músics tinguin espais on tocar. Els locals petits no tenen recursos per complir amb unes normes que s'han fet d'esquena a la realitat. Més exemples: el Circ Cric (Premi Nacional!)  ha hagut d'anul·lar la gira tip de topar amb problemes administratius. La cultura és l'habitatge d'un país i no hauria de deixar-se només en mans del mercat. Confonem art fet a casa amb art d'estar per casa. Hipercrítics i acomplexats.

Joan Francesc Dalmau
Data: 15/03/07

Per més que el cinema ens presenti la mena d'arquetips als quals hem d’admirar, els autèntics herois són sovint prop nostre. Són, per exemple, aquells qui tenen cura de persones dependents. La llei de dependència ha estat un pas endavant per ajudar l'única mena d'àngels que habiten la Terra. Per desgràcia, sembla que els ajuts arriben tard i els efectes d'aquesta mesura queden força deslluïts. Cal arranjar-ho, però aquests herois hi són amb llei o sense.

En dos anys he viscut de prop dos casos en què la dependent era una malalta terminal. En una mesura o altra, tot l'entorn d'una persona dependent contribueix a millorar la seva qualitat de vida. Però sempre hi ha algú que assumeix el rol de convertir-se en el seu àngel particular, paper que freqüentment exerceix una dona. Hi ha ben poques coses que puguin comparar-se en valor i generositat al que això suposa. La manera com aquestes persones interrompen el curs normal de la seva vida per estar al costat d'algú a qui estimen, pot trencar tots els esquemes. M'ha frapat veure qui ho feia amb una naturalitat extrema, com si no tingués cap importància; sense misericòrdia impostada ni beatífics sospirs de resignació, sinó com un ésser humà, profundament humà, rabiosament humà. No és el propòsit d'aquest article de fer-los un homenatge, els homenatges estan devaluats i tampoc em correspon a mi de proposar-los. Només dic que, en situacions transcendents, s'aprèn que els qui són autènticament forts habiten sovint sota formes amables.

Joan Francesc Dalmau , 05/08/08

"Quan comença el dia tens un company a la cuina, et deixa més temps lliure i com t'ajuda a viure!" Aquesta frase no parla de l'amant ideal. Pertany a un vell anunci d'un microones.  La publicitat, a través dels escenaris ideals que ens mostra, dota de virtuts humanes a objectes inanimats. Per mitjà d'aquests móns projectius, hom associa l'ambient idíl·lic de l'anunci amb el producte mateix. Sembla que adquirint l'article ens aproparem a la felicitat. Potser ens hi aproparíem més amb l'obtenció d'un grau més alt de llibertat, però la llibertat és un concepte que no pot veure's ni tocar-se. Els béns tangibles, en canvi, es poden posseir. Alguns fins i tot poden exhibir-se com un símbol del nostre èxit personal. Saben que això ens agrada. Ens coneixen. Com a potencials compradors que som ens tenen etiquetats per tal de "satisfer-nos" millor. Llàstima que aquest sistema d'obtenir felicitat per mitjà del consum tingui un problema similar al que Capri atribuïa al matrimoni. "L'amor se'n va, però ella es queda" deia el còmic. En això altre passa el mateix. La il·lusió de la novetat s'esvaeix, però les hipoteques es queden. I de vegades, fins que la mort ens separi!

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/07/07