El funàmbul
Bloc de Joan Francesc Dalmau

La setmana passada rebia el correu d'un amic que m'informava de la mort d'Ángel González. El poeta moria l'onze de gener en una clínica de Madrid. Tenia 82 anys.

Vaig descobrir Ángel González devers el 2003. La connexió amb els seus escrits va ser instantània i d'aleshores ençà ha esdevingut el meu poeta preferit. La força expressiva dels seus poemes potser s'expliqui pel fet que, com diu ell: "Si acabé escribiendo poesía fue, antes que por otras razones, para aprovechar las modestas habilidades adquiridas por el mero acto de vivir". A la contracoberta del recull "Palabra sobre palabra", pot llegir-se: "Zarandeado así por el destino, que urdió su trama sin contar nunca con mi voluntad, me resigné a estudiar la carrera de Leyes, que no me interesaba en absoluto". Explica també que es va acostumar a l'ús de la ironia pel fet d'haver estat "larga y prematuramente adiestrado en el ejercicio de la paciencia y en la cuidadosa restauración de ilusiones sistemáticamente pisoteadas."

Sembla que ens haurem de seguir ensinistrant en l'exercici de la paciència. El present no és gens engrescador i en l'avenir no s'hi pot confiar: "Te llaman porvenir porque no vienes nunca".

Joan Francesc Dalmau , 17/01/08

No sempre es pot convèncer amb arguments. Un s'adona que no tot és qüestió d'intel·ligència, sinó que hi ha diferents sensibilitats que fan veure les coses des de punts de vista irreconciliables. Té a veure amb la manera de pensar, però també amb la manera de ser i de sentir, i no hi ha res a fer. Convèncer algú perquè canviï la manera de pensar és gairebé impossible. Pretendre que canviï la manera de sentir és una mostra de supèrbia i una estupidesa.

El descrèdit de l'ideal és absolut. Posar-se fites en aquest sentit és complicar-se la vida d'una manera estèril. Qualsevol discussió entre un realista (o un cínic) i un idealista, acabarà amb la derrota d'aquest darrer. L'idealista mai està a l'alçada del que pretén i això el desautoritza (Tret que el seu ideal s'emmotlli al pragmatisme triomfant, una mena d'egoisme vital que diuen que ens fa a tots moralment idèntics.)

Hi ha una eròtica del poder davant la qual només queda resignar-se. Els vencedors desperten admiració al marge dels mètodes emprats. La crítica pot passar per enveja i, donat que tots coixegem, sempre es pot fer callar el díscol. Però això no ens fa iguals. Ens diferencia més com sentim que com pensem.

Joan Francesc Dalmau , 31/03/08

Hi ha persones amb qui és fàcil tenir bona relació: només cal passar pel tub. S'esdevé amb alguns matrimonis —i divorcis, perquè un dèspota és sempre un dèspota—. Ara bé, el dèspota no sempre és l'home. Dir això és políticament incorrecte, però és una veritat coneguda.
Els usos i les lleis van endarrerits respecte de com avança la societat. Es continuen emprant patrons de fa 50 anys en casos que no hi tenen res a veure. Malgrat que resulti impopular dir-ho, en els divorcis amb fills l'home porta sempre les de perdre. Si té fills i s'està plantejant el divorci, que no l'entabanin amb convenis de comú acord. No vagi de bona fe. Aquesta és una actitud que els usos i les lleis no preveuen i, per tant, el faran passar pel mateix sedàs que a un energumen.
És comèdia, però a molts els fan creure que en la relació de divorciats regnarà "el bon rotllo". Així accepten unes condicions abusives pensant que a canvi podran mantenir un contacte regular amb els fills. Després, un cop han obtingut el que volien, l'esperit del contracte s'evapora i només queda la lletra. Qui gemega ja ha rebut. Si es divorcia d'algú amb qui no s'entenia abans, no esperi entendre-s'hi després.

Joan Francesc Dalmau
Data: 21/09/07

W.W. Harman afirmava que quan per a una societat econòmicament i tecnològicament avançada ja no té sentit centrar-se en la producció i el consum, cal centrar-se en l'aprenentatge, en sentit ampli. Hutchins advocava per una societat en què l'aprenentatge, l'autorrealització i la dignitat humana fossin els principals objectius. Quimeres de somiatruites! Nosaltres som pragmàtics: "salut i pessetes, la resta són punyetes".
Arribar a la felicitat a través de l'autorrealització i la plenitud sentimental és una ingenuïtat. Voldríem un bon cotxe, un xalet a ran de mar i una cartera plena. És perfecte si hom pot obtenir-ho treballant en el que li agrada o gràcies a una herència. Però si per aconseguir-ho hi ha de consagrar la vida, no surt a compte. Com deia Joubert, els diners són un bon adob, però no s'han de confondre amb la collita.
La realitat és que es baixen pel·lícules d'Internet, es pirateja música, es fa "botellón", els comerços la passen magra, no hi ha negoci segur i els sous, en general, fan pena. No en veig gaires amb perspectiva de fer-se milionaris. A veure si al final els que preníem per ingenus eren realistes i els carallots som nosaltres!

Joan Francesc Dalmau, 7/11/2007

Algú va dir que l'experiència t'arriba quan ja no et serveix de res. Un corol·lari de la Llei de Murphy afirma que no saps la profunditat d'un toll fins que ja hi tens un peu a dins. Dos grans veritats. No sempre és encertat aprendre del què hem viscut. De vegades, el que convé és desaprendre de l'experiència, sobretot de les males experiències. Quan una cosa ens ha anat malament tendim a creure que és perquè hem obrat d'una manera desencertada, però això no sempre és cert. Cal analitzar-ho. Vivim en interacció amb altres persones, immersos en un entorn determinat. En distintes circumstàncies podíem haver actuat exactament igual i obtenir un resultat diferent. Les lliçons que ens dóna el temps viscut només són vàlides per a aplicar-se en el mateix context. L'experiència és mentidera, pot omplir-nos de por i desconfiança. Ens porta a dubtar de nosaltres mateixos i a "protegir-nos" de la il·lusió. Ho diu la dita: "Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou". Només quan som capaços d'espolsar-nos els mals presagis i mirar el present com una vida per estrenar, entenem que fins i tot un gat escaldat té set vides. Però estan totes en aquesta i o les viu o les perd.

Joan Francesc Dalmau , 09/01/08

Diuen els sociòlegs que els joves no s'impliquen en cap qüestió d'una manera col·lectiva. Coneguts meus, que no són sociòlegs, em diuen que els joves són bàsicament hedonistes. M'ho diuen lamentant-se'n amb un punt d'enveja. Jo els defenso. No m'estranya gens. Quina herència han rebut? Els que ens vam empassar que la vida tenia un sentit transcendent, ara vendríem l'ànima al diable perquè un àpat suculent i un parell de claus amb senyoretes de bon veure ens poguessin omplir. Però ens sembla que a la vida hi ha d'haver quelcom més. Hem fet tard. Som com Quitxot, enverinats d'un idealisme que no s'adiu gens amb la realitat. Si hom cerca alguna cosa semblant a la felicitat, aquí hi trobarà poc més que els plaers obtinguts d'un gran tiberi, de l'embriaguesa de les pràctiques eròtiques o d'un bon vi. Fent un ús dubtós d'aquell vers de Pere Quart, podríem dir: la resta és literatura. Quin futur tenen els joves d'avui? Quins referents se'ls hi ha deixat en herència? No fa gaire erigíem Mario Conde com a Doctor Honoris Causa. Els grans valors han estat reduïts a quincalla perquè ningú els considera dignes d'esment. L'ideal se n'ha anat a pastar fang. Carpe Diem!

Joan Francesc Dalmau
Data: 20/06/07

Fins que cap allà a l'any mil, els matrimonis es celebraven sempre per conveniència. Les parelles es casaven per tal d'aconseguir aliances polítiques o unir patrimonis. Era així a la declarada i tots sabien a què atenir-se. Els cònjuges eren doncs com els socis d'una SL i buscar l'amor per una altra banda potser no era ben vist, però sí legítim.  Tanmateix, amb l'amor cortès, es posà de moda la creença que els matrimonis havien de ser per amor. Les persones més ingènues van empassar-s'ho i, d'aleshores ençà, els casoris han bastit un martirologi extensíssim. En aquest context, però, hi hagut gent desperta que ha aconseguit un estatus collonut gràcies a un bon casament. El matrimoni sempre ha estat una via possible de negoci. Ara no m'estranyaria que a empresarials impartissin cursos de divorci. Avui divorciar-se pot arribar a ser molt rendible. Els contractes matrimonials, blindats amb desenes de clàusules que contemplin l'eventualitat d'un divorci i en limitin els efectes, aviat deixaran de ser exclusius de les estrelles de Hollywood. D'aquí a no res, les mares aconsellaran als seus fills i filles que es guardin les espatlles. Esperin i veuran.

Joan Francesc Dalmau
Data: 21/03/07

El diccionari defineix el cínic com aquell qui, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals. Avui els cínics ocupen llocs de poder i representació. En l'aniversari de la guerra d'Iraq, Bush n'ha fet un balanç positiu, diu que ha valgut la pena malgrat l'elevat cost en vides humanes. Aznar assegura que la situació a Iraq és molt bona! Sembla que es creguin les seves pròpies mentides. La realitat és que no han assolit cap dels seus objectius, que les raons per a la guerra es basaven en mentides, que avui Iraq és un infern, que han mort milers d'innocents, que la violència s'ha multiplicat, que l'integrisme religiós i el fanatisme han augmentat...
 De totes les desgràcies a que està sotmesa la humanitat, la més cruel és la injustícia. Entrin a  www.es.amnesty.org. Amnistia Internacional porta molt temps combatent el cinisme i només topa amb entrebancs. Ara el govern els ha prohibit que emetin un anunci perquè diuen que té contingut polític. Es veu que fer el joc als cínics és políticament correcte i denunciar-los només és correcte. Si Espanya fa això, imaginin-se quines dificultats els posen governs com el xinès, que són millors explicant "cuentos chinos".

Joan Francesc Dalmau
Data: 20/03/08

 Això de la memòria és curiós. Les coses han sigut d'una manera, però cadascú en recorda el que vol. Tanmateix, quan es tracta de la Història d'un Estat, hi hauria d'haver prou evidències per fer-se una idea objectiva dels fets. No obstant, alguns diuen que recordar seria reobrir velles ferides, que en això cal ser delicats. (Llàstima que en la resta de temes els agradi tant posar llenya al foc.)
En una guerra hi ha barrabassades a les dues bandes. Però, en aquest cas, les diferències són obvies. Tanta prudència porta a desvirtuar la veritat, a voler equiparar per força coses que no són comparables. No hi ha fets provats? La Història és opinable? Potser sí. No fa gaire, un paio deia per la COPE que Pinochet havia alliberat Xile del cop d'estat d'Allende. (Sense comentaris)
La llei de la memòria històrica ni tan sols preveu l'anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme. Amb tanta por per acarar la veritat, em pregunto què deuen dir els llibres d'Història de les escoles. Per no molestar ningú potser acabin eliminant les parts espinoses. En sortiria un resum a la manera de Les Luthiers: "Había una vez...y comieron perdices"

Joan Francesc Dalmau, 30/01/2007