El funàmbul
Bloc de Joan Francesc Dalmau

La setmana passada rebia el correu d'un amic que m'informava de la mort d'Ángel González. El poeta moria l'onze de gener en una clínica de Madrid. Tenia 82 anys.

Vaig descobrir Ángel González devers el 2003. La connexió amb els seus escrits va ser instantània i d'aleshores ençà ha esdevingut el meu poeta preferit. La força expressiva dels seus poemes potser s'expliqui pel fet que, com diu ell: "Si acabé escribiendo poesía fue, antes que por otras razones, para aprovechar las modestas habilidades adquiridas por el mero acto de vivir". A la contracoberta del recull "Palabra sobre palabra", pot llegir-se: "Zarandeado así por el destino, que urdió su trama sin contar nunca con mi voluntad, me resigné a estudiar la carrera de Leyes, que no me interesaba en absoluto". Explica també que es va acostumar a l'ús de la ironia pel fet d'haver estat "larga y prematuramente adiestrado en el ejercicio de la paciencia y en la cuidadosa restauración de ilusiones sistemáticamente pisoteadas."

Sembla que ens haurem de seguir ensinistrant en l'exercici de la paciència. El present no és gens engrescador i en l'avenir no s'hi pot confiar: "Te llaman porvenir porque no vienes nunca".

Joan Francesc Dalmau , 17/01/08