El funàmbul
Bloc de Joan Francesc Dalmau

Admiro la capacitat de sacrifici dels atletes. Assegut al bar, picant unes patates braves amb una cerveseta fresca a l'altra mà, em meravello del que es pot aconseguir amb tenacitat. M'agradaria tenir un cos atlètic, però vaig avorrir l'esport de ben petit. Quan ens feien anar a córrer sempre era el penúltim d'arribar, no hi podia fer més. Jugar a futbol em divertia, però quan l'esperit competitiu va envair fins i tot la mitja hora de pati, vaig decidir plegar veles i deixar-ho en mans dels que hi tenien traça. Per més que m'hi hagués esforçat, no reunia les condicions físiques per convertir-me en un esportista digne. D'aleshores ençà vaig dir-me que córrer era de covards.
Els malaptes estem condemnats a que ens tiri més el vici que la bici. L'esforç sempre es veu més recompensat quan t'orientes a la baixa. Ningú pot enriquir-se en un dia a base de sacrifici. Però, si un vol arruïnar-se, amb cinc minuts li sobra temps. Per adquirir l'atractiu d'un sex-simbol caldria modelar el cos amb hores de gimnàs, limitar-se a dietes ensopides i extremar la higiene personal. En canvi, per fer fàstic n'hi hauria prou a menjar com un porc, deixar-se créixer els pèls del nas i ser un fonamentalista de la vida sedentària.
Naixem amb una constitució física determinada i, segons la que et toca, prefereixes un partit de costellada a trencar-te les costelles competint. Ja ho veuen, perquè alguns ens animéssim a esforçar-nos, hauríem de poder canviar la constitució.

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/08/08