El funàmbul
Bloc de Joan Francesc Dalmau

Aquest títol robat a Pavese és una veritat universal i no allò de que el treball dignifica. Només dignifica en la mesura que serveixi per cobrir les necessitats primàries, perquè en la misèria costa mantenir-se digne. Els ascetes ho proven, però renunciant a qualsevol lligam afectiu: un preu car. La resta de mortals subscriuríem el que diu una cançó d'en Llach: "el treball sempre és un càstig, menys per aquell que s'hi realitza".
La necessitat de treballar ens recorda que estem condemnats a una condició animal, que les inquietuds intel·lectuals i espirituals de l'home estan sotmeses a servituds més baixes.
Els qui tenen la sort de realitzar-se en el seu ofici no l'entenen com un treball. Santiago Rusiñol s'enfadava quan el titllaven de treballador: "No sé per què m'han de motejar! Treballadors són els qui fan la feina per força". El poeta Joan Oliver se sincerava: "Jo quan era ric treballava, però treballava en coses vocacionals i sense cobrar, perquè com que no ho necessitava per viure (...) Jo sóc un enemic del treball, eh?, l'home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències"
El treball dignifica. Per això es ven tanta loteria.

Joan Francesc Dalmau
Data: 15/02/08