El funàmbul

El funàmbul http://funambul.nireblog.com Bloc de Joan Francesc Dalmau Wed, 25 Nov 2009 15:32:01 +0100 El funàmbul http://files.nireblog.com/blogs/funambul/gravatar.gif http://funambul.nireblog.com http://nireblog.com "TREMPA SU OBISPO" http://funambul.nireblog.com/post/2009/10/20/trempa-su-obispo http://funambul.nireblog.com/post/2009/10/20/trempa-su-obispo Una proesa com aquesta és la que pot produir la lectura del Diari de Joan Baptista Xuriguera, volum publicat recentment per l'IEI a cura de l'escriptor Josep Camps i Arbós, que és també l'autor del pròleg.

Josep Camps és un dels artífexs que en els darrers anys s'estigui fent justícia als germans Xuriguera, nascuts a Menarguens i exiliats a França, els quals per les circumstàncies adverses que els va tocar viure no van tenir el reconeixement que mereixien.

La biografia de Ramon Xuriguera, obra de Camps, publicada per l'Abadia de Montserrat, em va fer conèixer una mena d'intel·lectual que trobo admirable, i el mateix m'està succeint amb el diari del seu germà. En els dos llibres, tinc la impressió que figures com aquestes només eren possibles a la seva època. Els va tocar de viure uns temps durs i ingrats, això no obstant, vivien al món real. El nostre present, en canvi, se m'afigura virtual, frívol, superficial: de plàstic. Contraposat a l'univers que traspua darrere les vides dels germans Xuriguera, la nostra època, més que la de la imatge és la de les aparences, lluents façanes amb pobres interiors.

Pel que fa al Diari de Joan Baptista Xuriguera, ens trobem de nou amb un intel·lectual complet, compromès i autèntic. Ambdós germans mostren un interès viu i sincer per la cultura, cultura entesa com a un ingredient clau de la vida, no com una joia de museu inerta i polsosa. Ara que parlem tant de la crisi econòmica, Joan Baptista ja en denuncia una més greu el 1970: Avui domina el món una terrible crisi: la crisi del lliure albir. Sembla que aquesta no l'hem superada.

Amb les opinions de J.B. Xuriguera s'hi pot estar d'acord o discrepar, però la seva lectura és sempre interessant. Trobem paràgrafs tristos en què l'autor es plany de la seva dissort. En altres, fa gala del seu humor i els seus dots d'observació, com quan es refereix a una pancarta que van penjar a Tremp el 1943 amb motiu de la visita del bisbe Iglesias: "Trempa su obispo". El dibuixant no separà prou la preposició...

Josep Camps aconsegueix que la lectura de l'assaig sobre Ramon Xuriguera sigui plaent i fluida, deliciosa. Pel que fa al Diari de Josep Baptista Xuriguera, l'enriqueix amb un bon pròleg i amb necessàries notes a peu de pàgina. Així doncs, la lectura d'aquests llibres ens permet descobrir no dos, sinó tres escriptors: els germans Xuriguera i el mateix Camps, resident a Mollerussa, que sense fer soroll s'està guanyant un merescut reconeixement en els cercles literaris.

Data: 23/04/09

]]> Tue, 20 Oct 2009 19:20:35 +0100 LA INTEGRITAT P0SSIBLE http://funambul.nireblog.com/post/2009/07/20/la-integritat-p0ssible http://funambul.nireblog.com/post/2009/07/20/la-integritat-p0ssible En tant que animals sotmesos a la dictadura de l'estómac, la integritat total és impossible. Encara més si, a sobre, som animals socials i hem de cobrir altres necessitats. Pitjor si tenim vincles afectius que ens condicionen. Una modesta cota de coherència ja demana moltes renúncies. Per tant, exigir integritat total és cinisme. Però això és el que fan els immobilistes. Per a un immobilista, ser coherent demana poc esforç. Si un proclama que l'ecologia és una collonada i aplaudeix els Estats contraris a l'acord de Kioto, pot fer barrabassades antiecològiques a títol particular sense que ningú el titlli d'incoherent. A més, no tindrà mala consciència. En canvi, qui es declari partidari de preservar el medi ja cal que vagi amb peus de plom, perquè la més petita incorrecció li serà tirada en cara i posada al mateix nivell que els abocaments químics dels EUA i la Xina junts. És trampa, però haurà de callar.
Exigir el nivell d'integritat de Tolstoi o Giordano Bruno és demanar massa. Galileu no estava disposat a donar la vida per la coherència i va abjurar de les seves teories. Però l'important és que, després que els immobilistes el fessin callar, seguia tenint raó.

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/10/07

]]> Mon, 20 Jul 2009 17:38:29 +0100 "TREBALLAR CANSA" http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/treballar-cansa http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/treballar-cansa Aquest títol robat a Pavese és una veritat universal i no allò de que el treball dignifica. Només dignifica en la mesura que serveixi per cobrir les necessitats primàries, perquè en la misèria costa mantenir-se digne. Els ascetes ho proven, però renunciant a qualsevol lligam afectiu: un preu car. La resta de mortals subscriuríem el que diu una cançó d'en Llach: "el treball sempre és un càstig, menys per aquell que s'hi realitza".
La necessitat de treballar ens recorda que estem condemnats a una condició animal, que les inquietuds intel·lectuals i espirituals de l'home estan sotmeses a servituds més baixes.
Els qui tenen la sort de realitzar-se en el seu ofici no l'entenen com un treball. Santiago Rusiñol s'enfadava quan el titllaven de treballador: "No sé per què m'han de motejar! Treballadors són els qui fan la feina per força". El poeta Joan Oliver se sincerava: "Jo quan era ric treballava, però treballava en coses vocacionals i sense cobrar, perquè com que no ho necessitava per viure (...) Jo sóc un enemic del treball, eh?, l'home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències"
El treball dignifica. Per això es ven tanta loteria.

Joan Francesc Dalmau
Data: 15/02/08

]]> Tue, 28 Apr 2009 05:47:19 +0100 MAIG 68 (2) http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/maig-68-2 http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/maig-68-2 Comentava un contertulià del programa de televisió Mil·lenium, que va assabentar-se del que succeïa a París mentre es feia passar per boig per lliurar-se de la mili. Un cop ho aconseguí, va córrer cap a París. Hi va arribar a l'agost: la capital francesa era el París turístic de sempre. La universitat era tancada i ni rastre de la revolta. A la vista d'això va pensar que si una revolució es podia permetre fer vacances d'estiu potser no era tan potent com li havien dit. Però tot es mitifica.
Recordo la decepció que vaig tenir amb Hair. M'esperava una pel·lícula amb molt contingut ideològic i em vaig trobar Fiebre del sábado noche en plan hippy. Reivindicava el que sempre han volgut els joves: cardar, riure i passar-s'ho bé. No és un mal programa i estic convençut que molts es van apuntar a la moda amb l'esperança de cardar més. (Hi ha qui ho confessa obertament)
La llibertat sexual d'avui és una herència d'aquell temps. Tanmateix, com a pel·lícula compromesa prefereixo Camins de glòria, de Kubrick. I com a pintada, tot i que en aquella època se'n va fer de molt bones, em quedo amb una d'ara que em va dir el meu amic Jordi Giribet: "Trabajar me parte el día".

Joan Francesc Dalmau
Data: 30/05/08

Comments

]]> Tue, 28 Apr 2009 05:45:05 +0100 MAIG 68 (1) http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/maig-68-1 http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/maig-68-1 Al maig del 68 servidor feia un mes que havia nascut, o sigui que no vaig viure la mítica revolta. Tampoc estava al corrent del que passava a Vietnam o a Praga, ni tan sols del que succeïa aquí. Però vaig heretar dels meus germans grans una gran simpatia per les protestes dels estudiants a París i per les consignes del moviment beat i hippye de fa quaranta anys. Amb tot, de seguida vaig començar a mirar-m'ho amb un cert escepticisme. És molt possible que d'aquells moviments n'hagin pervingut importants avenços socials d'avui, però trobo més dubtós que al darrere d'aquells fenòmens de masses hi hagués una veritable consciència ideològica compartida per multituds.
No és pas una crítica a aquells joves. Sempre s'ha usat els joves com a infanteria dels moviments ideològics. Però si tota aquella turba pretenia transformar la societat, resulta difícil d'entendre que no se'n sortissin quan la seva generació governés. Avui EUA i Europa són conservadors. Estaria bé veure aquella gentada oposant una mica de resistència al poder establert, en lloc de constatar com es conformen a donar-li un vernís políticament correcte. Els individus es revolten. La multitud segueix la moda.

Joan Francesc Dalmau
Data: 08/05/08

]]> Tue, 28 Apr 2009 05:43:51 +0100 UN NÍNXOL DE MERCAT http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/un-ninxol-de-mercat http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/un-ninxol-de-mercat La cultura en català ho té fatal. La dreta espanyolista assegura que l'ús del castellà està perseguit. Ho diu en mitjans de comunicació que arriben aquí, mentre que els mitjans catalans són menys i no arriben allà. A més, com diu Víctor Alexandre, ens agrada autoflagel·lar-nos. A la transició, part de les elits catalanes amb poder—per por que se'ls acusés de fer una política de barretina— va discriminar negativament la cultura pròpia Just el contrari del que seria lògic, ja que portava anys segrestada i havia de seguir convivint amb una cultura veïna, rica i potent. A Catalunya hi ha molts progres cosmopolites que són contraris a una discriminació positiva del català, encara que farien una vaga de fam perquè no desaparegui el suahili. Part de l'esquerra espanyola també ens combat. Fan que sembli que per estimar la cultura d'aquí calgui ser antipàtic. L'estocada definitiva és la globalització i el liberalisme econòmic. La cultura en català no és rendible ni en termes de mercat ni en economia d'escales. Escac i mat. Algú pot rebatre'm dient que hi ha un nínxol de mercat. Però, parlant de cultura catalana, l'expressió "nínxol de mercat" pren un aire massa fúnebre.

Joan Francesc Dalmau
Data: 23/05/07

]]> Tue, 28 Apr 2009 05:42:00 +0100 MANEN ELS DE SEMPRE http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/manen-els-de-sempre http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/manen-els-de-sempre En els despotismes se'ns tenia a les fosques. Ara se'ns projecta la llum contra els ulls. Són maneres diferents de cegar-nos. Tendim a creure que un cop instal·lats en un sistema democràtic no té sentit de rebel·lar-se. En teoria, la democràcia és el govern del poble. Llavors, rebel·lar-se contra què? I com? On és l'enemic? A la pràctica, hi ha una gernació que no se sent representada per la manera de fer de cap de les opcions. En el fons, ningú creu que els polítics tinguin gaire poder i, per tant, ningú n'espera gran cosa. L'autèntic poder és on sempre: amb el diner. Ens han passat a nosaltres la responsabilitat de manar, però en realitat no tenim com. Mana qui té impunitat per negar la realitat, sigui via El Mundo o via CNN. El polític ja no aspira a canviar les coses, només vol gestionar-les. Impera un relativisme absolut contra el qual sorgeix la reacció dels fanatismes. Qui en treu profit? No sempre ens la claven per submisos. És una estratègia de fets consumats. De què van servir, per exemple, les mobilitzacions contra la guerra d'Iraq? Ho deia Joan Fuster: "No és que els forts abusen de la força: és que la força, en si, ja és un abús, i sempre."

Joan Francesc Dalmau
Data: 07/11/07

]]> Tue, 28 Apr 2009 05:40:05 +0100 MANIFESTOS REACCIONARIS http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/manifestos-reaccionaris http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/manifestos-reaccionaris Els catalans no podem viure limitant-nos a ser el que som. Ens veiem obligats a exercir una militància pel simple fet d’existir. Ara tornen a la càrrega amb manifestos. Les tesis reaccionaries no venen només de la dreta, sinó que les recolzen intel·lectuals d’esquerra. Això prova que les velles etiquetes “dreta”, “esquerra” ja no serveixen per definir res. Per exemple: Rosa Díez, Aznar, Rodríguez Ibarra i Anguita estarien d'acord.
Algú es pot creure que la llengua espanyola es trobi amenaçada pel català? Ningú, i encara menys un intel·lectual. És la nostra llengua la que perilla. Ni la globalització ni les servituds a que obliga l’economia juguen a favor d'una llengua minoritzada com la nostra. Facin una prova: de Catalunya estant truquin a qualsevol empresa catalana i anotin quantes responen en català. Vaja una amenaça som!
Els que no tenim una vena patriòtica d’himne i bandera preferiríem ser el que som amb naturalitat, sense haver de convertir-ho en una militància. Però ens veiem obligats a exercir-la per una qüestió de supervivència cultural. Com menys xovinistes som nosaltres més se n’aprofiten els nacionalistes espanyols (que diuen no ser nacionalistes). Se'ls en fot que el català tingui darrere una rica cultura i que sigui la setena llengua de la Unió Europea, per davant del Portuguès, el Grec o el Suec. Tot es redueix a que com figura que no som una nació ens hem de sotmetre a Espanya, que ho és oficialment. O sigui, ens estan dient que o serem una nació o no serem res.

Joan Francesc Dalmau
Data: 08/07/08

]]> Tue, 28 Apr 2009 05:37:09 +0100 SOCIETAT EVAX http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/societat-evax http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/28/societat-evax En una entrevista recent a l'entorn del seu darrer llibre, Günter Grass es culpa d'haver callat i de no haver preguntat. Ho diu en relació al seu pas per les SS quan tenia 17 anys. Parla del gran poder de seducció que tenia el nazisme, però encara no s'explica com va deixar-se seduir sense fer cap pregunta. L'aparell de propaganda del nazisme era realment efectiu. Goebbels, el ministre del ram i un mestre de la manipulació, va demostrar que si es repeteix moltes vegades una mentida de manera persuasiva, acaba essent considerada una veritat. Salvant les distàncies, és evident que les tècniques de Goebbels segueixen emprant-se avui i, a sobre, amb la potència d'unes tecnologies molt més avançades. Els exemples són nombrosos. Que a occident predominin les democràcies no és garantia de res. A Hitler el van votar. Les persones no sempre se sotmeten sota el pes de la força, sinó que sovint se les pot persuadir. Callar i no preguntar sembla de bona educació. Se'ns recomana acceptar les coses tal com són. El desig de transformar-les sembla cosa d'immadurs. Som una societat com aquella compresa: fina, segura, que no es nota, no es mou i no traspassa.

Joan Francesc Dalmau
Data: 12/07/07

]]> Tue, 28 Apr 2009 05:31:36 +0100 Amor cec http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/27/amor-cec http://funambul.nireblog.com/post/2009/04/27/amor-cec Entre els llibres que s’han ofert per Sant Jordi, no sé si podia trobar-se algun assaig sobre l’amor. Fa que el món giri, però algú sap dir què és? Les definicions són diverses. Uns l'emmarquen en la relació de parella. Altres, com exposa el bolero "Corazón loco" ho amplien a tres. I no oblidem els partidaris de l'amor lliure, que apliquen allò de com més serem més riurem. En general, el grau de possessió va aparellat al nivell de compromís.
Si l’amor es pogués expressar en una fórmula, ens trobaríem plantejaments com aquest: "amistat + complicitat + atracció sexual". Sense atracció la cosa acostuma a quedar en amistat. A la vista d’això, s’entén que Woody Allen es pregunti per què diem amor quan volem dir sexe.
Els científics expliquen l’enamorament com una mena de grip, com un procés que té una durada limitada. Molts creuen que l'amor és efímer i que quan declina la passió cal posar-hi fi. Altres opinen que es transforma en un amor serè, més profund. Sigui com sigui, l’amor que ha mitificat la literatura, aquell sentiment sublim, complet i absolut, només es troba als llibres. I si algú hi topa en el món real no s'ho creurà. L'amor, quan no encega, enlluerna.

Joan Francesc Dalmau
Data: 24/04/08

]]> Mon, 27 Apr 2009 01:10:20 +0100 NADAL I EL CAGANER http://funambul.nireblog.com/post/2008/12/04/nadal-i-el-caganer http://funambul.nireblog.com/post/2008/12/04/nadal-i-el-caganer Cal ser partidari de les festes, de totes, tinguin l'origen que tinguin. El Nadal, per més crítiques que se'n pugui fer, no deixa de ser una tradició amb un fons aprofitable. És cert que aquestes dates són l'apoteosi del consumisme. Es veritat també que en aquests dies es reben bons desigs de tothom, fins i tot de persones amb qui ben just ens saludem. La bondat apareix tenyida amb una pàtina d'hipocresia. Tanmateix, malgrat aquestes petites mesquineses, les festes de Nadal són una oportunitat de retrobar-te amb aquells qui estimes. Propicia les reunions familiars, les festes amb els amics, flota en l'ambient una predisposició a la felicitat.
Aquestes dates, però, no a tothom se li posen bé. El contrast entre allò que haurien de ser i allò que són afecta aquells qui estan més sols. No ens enganyem, de persones solitàries n'hi ha de moltes menes. Cap solitud és pitjor que aquella que s'experimenta envoltat de gent. Sentir-se sol sempre és més cru que estar-ne. En aquestes dates és quasi ineludible ser feliç i si no pots complir el precepte quedes fora de lloc. Quan el món sencer sembla un pessebre vivent un pot arribar a sentir-se més sol que el caganer.

Joan Francesc Dalmau
Data: 27/12/07

Comments

]]> Thu, 04 Dec 2008 19:14:12 +0100 PRINCIPIS I FINALS http://funambul.nireblog.com/post/2008/11/01/principis-i-finals http://funambul.nireblog.com/post/2008/11/01/principis-i-finals Mafalda assegura que l'urgent no deixa temps per a l'important. Ara ho veiem, però de joves ens deien que tindríem temps per a tot. Semblava que el destí se'l podia fer cadascú a mida. Ningú hauria dit que la voluntat tingués tan poc efecte sobre els resultats. De vegades, més que vida interior, enyoro tenir vida anterior.
Més enllà del tòpic de les crisis frívoles, som molts els que a la ratlla dels quaranta mirem endarrere sense raons per sentir-nos satisfets del temps viscut. I el futur encara l'hem de conquerir. Vist de fora i a toro passat, qualsevol us pot dir que vàreu prendre decisions equivocades. No us hi encaparreu. L'atzar té mala premsa perquè relativitza els mèrits, però juga el seu paper i és d'agrair que un pugui refugiar-s'hi en els fracassos.
Els que vam créixer amb la idea que la vida tenia un sentit transcendent, hem anat venuts. Potser ens van enverinar, sense mala fe, les consignes idealistes dels més grans. Ara ens sentim estafats per la realitat omnipotent. Ni nosaltres mateixos estem a l'alçada del que esperàvem, però és tard per tornar-se pràctic. Com diu un poema de Margarit: "els principis no tenen res a veure amb els finals".

Joan Francesc Dalmau
Data: 21/02/08

]]> Sat, 01 Nov 2008 18:11:32 +0100 LA INTEGRITAT POSSIBLE http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/la-integritat-possible http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/la-integritat-possible En tant que animals sotmesos a la dictadura de l'estómac, la integritat total és impossible. Encara més si, a sobre, som animals socials i hem de cobrir altres necessitats. Pitjor si tenim vincles afectius que ens condicionen. Una modesta cota de coherència ja demana moltes renúncies. Per tant, exigir integritat total és cinisme. Però això és el que fan els immobilistes. Per a un immobilista, ser coherent demana poc esforç. Si un proclama que l'ecologia és una collonada i aplaudeix els Estats contraris a l'acord de Kioto, pot fer barrabassades antiecològiques a títol particular sense que ningú el titlli d'incoherent. A més, no tindrà mala consciència. En canvi, qui es declari partidari de preservar el medi ja cal que vagi amb peus de plom, perquè la més petita incorrecció li serà tirada en cara i posada al mateix nivell que els abocaments químics dels EUA i la Xina junts. És trampa, però haurà de callar.
Exigir el nivell d'integritat de Tolstoi o Giordano Bruno és demanar massa. Galileu no estava disposat a donar la vida per la coherència i va abjurar de les seves teories. Però l'important és que, després que els immobilistes el fessin callar, seguia tenint raó.

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/10/07

]]> Sun, 19 Oct 2008 19:27:07 +0100 LA MALA REPUTACIÓ http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/la-mala-reputacio http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/la-mala-reputacio Allò que se sent a dir d'una persona, la seva reputació, el precedeix. La primera impressió també compta. Però jutjar a algú per això és enganyar-se. S'hauria de tenir informació de primera mà. Caldria conèixer les seves circumstàncies. I sovint, encara que creguem que sí, no en sabem de la missa la meitat. En algun tram de la vida, una persona pot cometre errades notables. Aquesta mateixa persona pot ser capaç també d'actes admirables. Ni una equivocació ni una heroïcitat puntual poden servir per avaluar un individu. Seria confondre una part amb el tot. La qualitat humana només pot mesurar-se fent balanç.
Tanmateix, el judici frívol és un dels esports més practicats. Parlar d'allò que no es coneix, exagerar, estrafer les coses, escampar verí: fer mal. Com més covard s'és a l'hora d'afrontar la pròpia vida, més tendència es té a fer d'inquisidor amb la dels altres. Brassens encertava. A molts els desagrada que algú segueixi un camí propi. Amb això n'hi ha prou per guanyar-se antipaties. Volen que tothom camini pel mateix traçat. No fer-ho et posa al punt de mira de xafarderes i bocamolls. Però no cal amoïnar-se. Alimentar els voltors pot ser un acte de caritat.

Joan Francesc Dalmau
Data: 30/08/07

]]> Sun, 19 Oct 2008 16:16:04 +0100 LA LLEI I EL PEDAGOG http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/la-llei-i-el-pedagog http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/la-llei-i-el-pedagog Quan es parla de l'educació dels fills, eminents pedagogs denuncien que els pares els hi dediquem poc temps. Exposen que, obcecats per mantenir el nivell de vida, donem prioritat al treball i als aspectes materials, deixant en un segon terme la relació afectiva. En lloc de passar més estona amb ells —que és el que volen— els regalem una nova joguina. Però, quan hi ha un divorci, la llei no obliga els progenitors a passar un mínim de temps amb els fills. No fixa un temps de dedicació a qui en té la custòdia. Tampoc garanteix que qui no la té els veurà assíduament; en canvi sí que fixa quants diners ha de passar. La llei posa la prioritat en els diners, no en el temps ni en la qualitat de les relacions, malgrat que els petits no perceben directament els diners i sí l'atenció que reben. Si la llei vetlla perquè se'ls destini els recursos econòmics adients no deixant-ho en mans dels pares, el mateix hauria de fer amb el temps. La major part de pares no podem donar-los temps i diners. A la fi, al que s'està obligat és a donar-los diners, diners que ells no poden administrar i que potser no en tots els casos s'emprin en benefici seu. Els pedagogs desafien la llei.

Joan Francesc Dalmau
Data: 29/05/07

]]> Sun, 19 Oct 2008 16:14:33 +0100 HUMILIADA POLÍTICA http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/humiliada-politica http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/humiliada-politica La política ja sembla aquell encarregat que només serveix per parar els cops als que manen. Aquell infeliç a qui donen més responsabilitat que poder —així, si cal, disposen d'un cap de turc—, aquell a qui deixen decidir en afers trivials, però ignoren en temes clau.
La política ha renunciat al seu paper. Quan a algú se li dóna responsabilitat se li ha de donar poder en un grau proporcionat, perquè, si no, se l'estan rifant. Els governants fan campanyes perquè no consumim, però permeten la publicitat enganyosa. Vigilen que reciclem les escombraries, però admeten que un producte minúscul es presenti en un gran envàs de plàstic. Controlen que no correm, però es fabriquen cotxes pensats per córrer. Inspeccionen que eduquem bé els fills, però toleren que la televisió emeti merda en horari infantil... En fi, són uns manats i manen a qui poden.
Els polítics haurien de liderar una transformació de la societat a millor. Si no poden fer res més que passar-nos el mort a nosaltres, per què els necessitem? Algú dirà que també hem d'assumir la nostra part de responsabilitat com a individus, que tots la caguem. Cert, però fem-ho a proporció. Caga més un bou que cent orenetes.

Joan Francesc Dalmau
Data: 05/12/07

]]> Sun, 19 Oct 2008 16:08:10 +0100 HIPERCRÍTICS I ACOMPLEXATS http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/hipercritics-i-acomplexats http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/hipercritics-i-acomplexats La salut d'una cultura depèn de la seva presència en àmbits populars: cinema, teatre, poesia, música, circ... El marketing i la globalització, inserits dins del liberalisme econòmic, fixen unes regles del joc desfavorables per a una cultura minoritzada. La cultura catalana necessita d'una discriminació positiva, tret que l'entenguem com un mer producte de consum. Forges publicava a El País: "La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera (...) pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda". ¿Si hem permès això, què no passarà amb la cultura? Un país que es preocupa de debò per la seva cultura, s'ocuparà de que hi hagi escoles de música, però també de que els músics tinguin espais on tocar. Els locals petits no tenen recursos per complir amb unes normes que s'han fet d'esquena a la realitat. Més exemples: el Circ Cric (Premi Nacional!) ha hagut d'anul·lar la gira tip de topar amb problemes administratius. La cultura és l'habitatge d'un país i no hauria de deixar-se només en mans del mercat. Confonem art fet a casa amb art d'estar per casa. Hipercrítics i acomplexats.

Joan Francesc Dalmau
Data: 15/03/07

]]> Sun, 19 Oct 2008 16:05:55 +0100 Heroïnes anònimes http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/heroines-anonimes http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/heroines-anonimes Per més que el cinema ens presenti la mena d'arquetips als quals hem d’admirar, els autèntics herois són sovint prop nostre. Són, per exemple, aquells qui tenen cura de persones dependents. La llei de dependència ha estat un pas endavant per ajudar l'única mena d'àngels que habiten la Terra. Per desgràcia, sembla que els ajuts arriben tard i els efectes d'aquesta mesura queden força deslluïts. Cal arranjar-ho, però aquests herois hi són amb llei o sense.

En dos anys he viscut de prop dos casos en què la dependent era una malalta terminal. En una mesura o altra, tot l'entorn d'una persona dependent contribueix a millorar la seva qualitat de vida. Però sempre hi ha algú que assumeix el rol de convertir-se en el seu àngel particular, paper que freqüentment exerceix una dona. Hi ha ben poques coses que puguin comparar-se en valor i generositat al que això suposa. La manera com aquestes persones interrompen el curs normal de la seva vida per estar al costat d'algú a qui estimen, pot trencar tots els esquemes. M'ha frapat veure qui ho feia amb una naturalitat extrema, com si no tingués cap importància; sense misericòrdia impostada ni beatífics sospirs de resignació, sinó com un ésser humà, profundament humà, rabiosament humà. No és el propòsit d'aquest article de fer-los un homenatge, els homenatges estan devaluats i tampoc em correspon a mi de proposar-los. Només dic que, en situacions transcendents, s'aprèn que els qui són autènticament forts habiten sovint sota formes amables.

Joan Francesc Dalmau , 05/08/08

]]> Sun, 19 Oct 2008 16:04:10 +0100 FINS QUE LA MORT US SEPARI http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/fins-que-la-mort-us-separi http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/fins-que-la-mort-us-separi "Quan comença el dia tens un company a la cuina, et deixa més temps lliure i com t'ajuda a viure!" Aquesta frase no parla de l'amant ideal. Pertany a un vell anunci d'un microones. La publicitat, a través dels escenaris ideals que ens mostra, dota de virtuts humanes a objectes inanimats. Per mitjà d'aquests móns projectius, hom associa l'ambient idíl·lic de l'anunci amb el producte mateix. Sembla que adquirint l'article ens aproparem a la felicitat. Potser ens hi aproparíem més amb l'obtenció d'un grau més alt de llibertat, però la llibertat és un concepte que no pot veure's ni tocar-se. Els béns tangibles, en canvi, es poden posseir. Alguns fins i tot poden exhibir-se com un símbol del nostre èxit personal. Saben que això ens agrada. Ens coneixen. Com a potencials compradors que som ens tenen etiquetats per tal de "satisfer-nos" millor. Llàstima que aquest sistema d'obtenir felicitat per mitjà del consum tingui un problema similar al que Capri atribuïa al matrimoni. "L'amor se'n va, però ella es queda" deia el còmic. En això altre passa el mateix. La il·lusió de la novetat s'esvaeix, però les hipoteques es queden. I de vegades, fins que la mort ens separi!

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/07/07

]]> Sun, 19 Oct 2008 15:49:27 +0100 ESPERIT OLÍMPIC http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/esperit-olimpic http://funambul.nireblog.com/post/2008/10/19/esperit-olimpic Admiro la capacitat de sacrifici dels atletes. Assegut al bar, picant unes patates braves amb una cerveseta fresca a l'altra mà, em meravello del que es pot aconseguir amb tenacitat. M'agradaria tenir un cos atlètic, però vaig avorrir l'esport de ben petit. Quan ens feien anar a córrer sempre era el penúltim d'arribar, no hi podia fer més. Jugar a futbol em divertia, però quan l'esperit competitiu va envair fins i tot la mitja hora de pati, vaig decidir plegar veles i deixar-ho en mans dels que hi tenien traça. Per més que m'hi hagués esforçat, no reunia les condicions físiques per convertir-me en un esportista digne. D'aleshores ençà vaig dir-me que córrer era de covards.
Els malaptes estem condemnats a que ens tiri més el vici que la bici. L'esforç sempre es veu més recompensat quan t'orientes a la baixa. Ningú pot enriquir-se en un dia a base de sacrifici. Però, si un vol arruïnar-se, amb cinc minuts li sobra temps. Per adquirir l'atractiu d'un sex-simbol caldria modelar el cos amb hores de gimnàs, limitar-se a dietes ensopides i extremar la higiene personal. En canvi, per fer fàstic n'hi hauria prou a menjar com un porc, deixar-se créixer els pèls del nas i ser un fonamentalista de la vida sedentària.
Naixem amb una constitució física determinada i, segons la que et toca, prefereixes un partit de costellada a trencar-te les costelles competint. Ja ho veuen, perquè alguns ens animéssim a esforçar-nos, hauríem de poder canviar la constitució.

Joan Francesc Dalmau
Data: 19/08/08

]]> Sun, 19 Oct 2008 15:45:53 +0100